Asseguda enmig del bosc, li demano que m’ajudi, que s’endugui el soroll de la ciutat que arrossego com un eco dins del cap.

Respiro profundament i beneeixo el meu batec que s’alenteix i agafa força. Al ventre de la meva meditació, que és un altre úter que el del meu cos, la vibració se sent greu i ferma.

Em trobo nostàlgica. Trobo a faltar la poesia, la llibertat de ser animal o petita, que és el mateix. Estar bruta, sense la consciència racional, amarada per l’aigua d’un rierol que cabriola des de la porta del manantial, fins a les coves on es sumeixen cadascuna de les gotes que no volen ser llunyanes.

S’escapen, ballant sota terra amb moviments clandestins, per amagar-se a la foscor i dringar per les parets de pedra humida. Me’n vaig amb elles.